El Teatre Español

El Teatre Español
El Teatre Español del Paral·lel

dimecres, 13 de juliol de 2011

Los que cerraban la Rambla- Josep Maria Planes (1907-1936)

Julià Guillamon   (“La Vanguardia”, 14-6-2001)

A partir de la admiración incondicional que sentía por Josep Maria de Sagarra, Josep M. Planes creó un estilo propio, muy contundente, que le permitía arremeter contra el alcalde Pich i Pon por una patética cabalgata de conmemoración de la República o ironizar sobre las exiguas mesas de la Horchatería Valenciana.

Su libro Nits de Barcelona, que se publicó en 1931, contiene una selección de catorce reportajes de Mirador ilustrados por Oleguer Junyent. Como consecuencia de la Exposición Internacional, los refinamientos de la civilización burguesa empezaban a introducirse en Barcelona, al principio “d'una manera líquida, amb l'esperança de convertir-se més tard en una cosa sòlida”.

Planes describe algunos de los locales míticos de la bohemia de aquellos años (la Criolla, el Villa Rosa, el Edén Concert o la Casa Llibre, donde Sagarra acompaña a Pirandello entre la indiferencia de los elegantes). Está muy bien. Maqueado a lo Gardel, con barret fort y una corbata comprada en Can Comas, Planes cuenta lo que ve sin inmutarse.

Nits de Barcelona sigue la moda del reportaje a la manera de Paul Morand, mezclado de ficción. El libro de Morand Ouvert la nuit (uno de los cuentos, La nuit catalane, pasaba en Barcelona) se me antoja uno de los modelos junto con los reportajes de Del Paral·lel a Montmartre de Domènec de Bellmunt. Las de Planes son, efectivamente, noches catalanas, pensadas para el buen burgués de Acció Catalana, que no quiere sorpresas. Planes adopta un punto de vista escéptico, distante, como cuando Bellmunt hablaba de la colonia rusa de París o de “la guerra dels estupefaents”.

¡Qué bien escribe Planes! La calle del Cid, bajo la luz roja del cartel luminoso que anuncia un cabaret, las sombras coloreadas de las prostitutas y los invertidos y, en el interior, los clientes “embolicats amb el cotó fluix de la boira del tabac ros”.

Ángel Zúñiga recorre los mismos parajes veinte años después, en un tono más canalla. En 1948, Zúñiga es un nostálgico con unas ganas locas de divertirse al buen tuntún, jovialmente, como antes. Difícilmente podemos compartir su entusiasmo por Alady, Pilar Alonso o Raquel Meller por mucho que la hayamos visto en la pantalla (de la Filmoteca). En cambio, la descripción de las farras y cuchipandas nos llenan de emoción. El tiovivo del sexo, las caudalosas corrientes de la procacidad, mientras los parroquianos se tiñen los riñones con el color verde de los pipermints.

Zúñiga es un narrador competente: barre la zona del puerto desde el Paral·lel hasta los chiringuitos de la Barceloneta para revelar la mágica continuidad de la vida urbana, recorre las tertulias de la Rambla siguiendo a un vendedor ambulante o nos obsequia un curso de desvergüenza escénica con la Bella Dorita.

Planes trata de ser moderno y refinado, lo mismo en la parrilla del Ritz que en los callejones de las Drassanes. El habla de Zúñiga, en cambio, es una mezcla genial de expresiones taurinas y pugilísticas, casticismos y palabras vivas del xava de Hostafrancs. Hay en sus respectivos mundos cosas que no cambian: la nostalgia que sedimenta con los tragos, la piedad por el tipo vulgar perdido en sus fantasías, el entusiasmo por la convivencia noctámbula entre el señor Esteve con la cartera forrada de duros y del menestral, con sus pocas pesetas y sus ganas terribles de hacer el pendón. Amanece. Pasan los taxis en busca de una alcoba que no siempre es casta. Planes y Zúñiga cierran la Rambla.

dijous, 7 de juliol de 2011

Xerrada a l'espai de la gent gran del Carrer Borrell- 6 juliol 2011

GRAN TEATRO ESPAÑOL 1892-1935

Bona tarda a tothom. Com sabeu la meva presència aquí es deu a ser l’autor de la història del primer teatre del Paral·lel, en concret de la “Història del Gran Teatro Español”, entre els anys 1892 i 1935. 
En aquest cas, i per singular que sembli el que es presenta no és un llibre de memòries, ni d’anècdotes ensucrades, ni la història d’un actor o una actriu, tampoc la vida i miracles d’alguna de les moltes “vedettes” que van desfilar pels teatres, music-halls o cabarets de l’avinguda.
El meu llibre recull, simplement, les històries que van passar a l’entorn d’un edifici, d’un teatre popular a l’avinguda dels “teatres populars”, encara que com  sabem, essencialismes a part, la biografia d’un teatre és en el  fons una escudella barrejada de les coses de les persones que hi van participar.

Però, segurament us preguntareu, per què el meu interés per l’Español, i per què no vaig escollir algun dels altres teatres, que bé s’ho mereixen, com l’Arnau, l’Apolo, el Victòria, el Nou, l’Olympia, el Pabellón Soriano, el Talia, el Molino, el Bataclán, entre molts d’altres.
La raó és clara, però no per això deixa de ser ben curiosa. Va ser, més o menys, cap a l’any 1996 en que casualment vaig iniciar la recerca biogràfica d’una actriu, l’Elena Jordi, una de les “grans reines dels vaudevilles” de l’Español, on va actuar, principalment, entre el mil nou-cents catorze i el mil nou-cents vint del segle passat.
Aquesta recerca que, a més de materialitzar-se en un llibre que va aparèixer l’any 1999 i que portava per títol “Elena Jordi. Una reina berguedana a la cort del Paral·lel”, em va permetre descobrir, tal vegada enamorar-me, de la grandesa popular del que va ser aquell Paral·lel, dels seus teatres, i en concret del que va ser l’Español, en aquella època.
Però crec que malgrat això, encara no és suficient, i m’haig d’explicar una mica més:
Jo que sempre he alternat la doble condició de berguedà d’origen i de barceloní d’adopció, a l’entorn de l’any 1995, era membre del Consell de Redacció de la revista “Erol”, que edita una entitat cultural afincada a Berga, de nom “l’Àmbit de Recerques del Berguedà”.
Com passa en tantes ocasions, no ser si va ser el destí o la casualitat, els que van fer que arribessin a les meves mans tot un conjunt de documents, fotografies, cartes i factures, referents a una noia berguedana, la Montserrat Casals (1882-1945) nascuda al petit poblet de Cercs, en el sí d’una familia d’empresaris miners, i que va triomfar sorprenentment com actriu de teatre a Barcelona, i als teatres del Paral·lel, sobretot al Nou i a l’Español amb el nom “d’Elena Jordi”.
La fascinació, potser l’enamorament d’unes imatges en blanc i negre, va ser immediat, aquella desconeguda fins aleshores va aconseguir que comencés immediatament a seguir uns petits rastres documentals, que si bé a l’inici eren molt migrats, poc a poc, i amb molta paciència es van anar engruixint, fins a poder teixir amb ells el que després vaig explicar en el meu primer llibre.

Malgrat tot el que ha esdevingut després, he de dir que en aquells moments nomès pretenia escriure un article, per la revista Erol, amb la intenció de recuperar pels berguedans la memòria d’una distingida compatriota, que desconeixien totalment, i que va “actuar, divertir i enriquir-se” en aquella Barcelona, que bé podriem anomenar de “belle epoque”.
La recerca dels fils i els rastres de la Jordi, com he dit, va ser laboriosa, poca gent, gairebé ningú, podia donar-me referències orals de la seva vida, doncs  va morir l’any 1945, i les seves filles també havien deixat d’existir sense  descendència, ja feia un bon grapat d’anys.
Tot plegat, es va convertir en hores i hores d’arxius i hemeroteques, fonamentalment al de  l’Institut del Teatre i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, instal·lat com sabem a la Casa de l’Ardiaca.

Per fer-ho més complicat he de dir que d’aquella actriu els historiadors del teatre, i els cronistres de la ciutat en sabien ben poca cosa. Semblava curiosament desapareguda de la memòria ciutadana, i com a molt donaven fe que havia existit, i que havia destacat per la seva gràcia, espontaneitat, bellesa i l’espectacularitat dels seus vestits i dels seus atrevits “deshabillés” que en molts casos havien estat portats, com els seus “vaudevilles”, directament de París.
He de dir que en aquell moment nomès em van ajudar el popular Sempronio, encara en vida, en Lluís Permanyer, ara cronista indiscutible de la ciutat, que des d’un bon inici es va mostrar entusiamat en el projecte, i l’entranyable i recordat amic del Paral·lel, en Miquel Badenas.

I d’aquell interés per l’Elena Jordi, vida i miracles, vaig passar a l’entusiasme per tot el que havia succeït al Gran TeatroEspañol.
Doncs una vegada enllestida l’any 1999, almenys mig enllestida, la biografia d’aquesta actriu, la grandesa en qualitat i en quantitat, del que va passar en aquell teatre va fer que continués investigant els fets, les obres, els actors, les companyies, les temporades, els empresaris, els lluits balls de carnaval, els actes polítics del primer de maig…en una paraula, totes aquelles coses que descobria, poc a poc, i durant un periode de tres anys, en el Gran Teatro Español.

La excepcional quantitat tant de persones, com de les obres que anava trobant, va obligar-me a acotar la recerca que és la del llibre que presento avui a vosaltres, al periode que va des de la inauguració del “Circo Español Modelo” l’any 1892 a l’any 1935, en que després d’unes llargues temporades ininterrompudes, en Josep Santpere va deixar d’actuar de manera regular al Teatro Español.
Deixant potser per una altra entrega, més endavant, si la salut m’ho permet  completar aquesta història amb les altres coses que van veure’s a l’Español de posguerra.
On destacaren, entre altres, els “Vienesos” (F. Joham, G. Re, Herta Frankel, la Mignon…), amb revistes com Viena és así, Melodias del Danubio, també les companyies de les “alegres noies” de Colsada, els festivals internacionals de teatre de Barcelona, les escenografies de Fabià Puigserver i les fonts de Bohigas. També aquell Español que un temps va ser la seu a Barcelona del Centro Dramático Nacional, amb les seves produccions de dramaturgia castellana………. i que a l’any 1980 es va convertir en la celebrada, encara per molts, discoteca “Studio 54”, posteriorment en el fracassat intent de “l’Scènic Barcelona”, i ara reconvertit, sota la direcció de la Societat General d’Autors i Editors, en “Artèria Paral·lel”. A la que desitjo una llarga vida doncs no podem perdre cap més teatre del Paral·lel.

Però d’aquell Español d’abans de la Guerra, a continuació i com a mostra del que explico en el meu llibre us referiré alguna de les coses allà explicades:

a) primerament que va nèixer com un Circ eqüestre, el Circo Español Modelo, un circ de cavalls estable, l’any 1892. Un circ que com deia la premsa de l’època va ser construït a l’estil anglés, amb les restes provinents del Circ Alegria, instal·lat a la plaça Catalunya, i que va ser desmuntat per no complir les ordenances municipals.

b) què molt aviat, va ser reformat per un empresari “murri” convertint-lo en  local adaptat per fer-hi representacions teatrals, que aleshores ja tenia per nom Teatro Circo Español. Un lloc on els nostres avantpassats disfrutaren de les sentides “pantomimes” (adaptacions de grans obres a espectacles de mim) que tant emocionaren Barcelona Sobretot els d’aquella troupee de Marsella, coneguda com els “Onofri”, però també dels “Ibáñez”, i el mateix “Pierrot Adams” (aquest darrer tot un “Pierrot català- americà) que va posar de moda, entre els barcelonins, pintar-se la cara de blanc quan arribaven els carnavals, de la mateixa manera com ho feien els mims).

c) També destacar d’aquells inicis del segle vint, les representacions de “melodrames” en el Teatro Circo Español. Sobretot les obres d’aquell singular personatge que tenia per nom don “Apolinar Fola Igúrbide”, creador d’unes peces teatrals que tenien la pretensió d’educar moralment al públic senzill que omplia els teatres del Paral·lel, mostrant-li les virtuts i els vicis de la condició humana.
Com anècdota, explico en el llibre que en diverses ocasions es van haver d’aturar les representacions perque el públic escridassava, i en ocasions, fins i tot, intentava agredir a algun dels actors com si realment fos tan dolent com el personatge que representava.
Les situacions arrivaren fins l’extrem que algun d’ells havia de sortir a escena per explicar al públic enfurismat que no era tan dolent com el personatge que representava i que en tot cas ho feia per la necessitat de treballar.
També podem dir que les representacions d’aquelles obres, pretesament didàctiques eren seguides amb gran interès per grups d’anarquistes que frequentaven els cafés del Paral·lel, doncs hi reconeixien els valors de justícia i fraternitat que ells mateixos amb tanta vehemència postulaven.


d) Incendi de l’Español: L’any 19078 un greu succès va trasbalsar, el dia dia, del Teatro Circo Español va ser l’incendi, sospitós per com es va produir, que el va destruir totalment, així com el Cafè de l’Español. En una nit horrible de foc de la que es va fer gran ressó tota la ciutat i després que la companyia del  Garcia Parreño hagués acabat una llarga estada al teatre es va destruir tot l’edifici i la utilleria, vestits i decorats de la companyia que havia acabat les seves representacions un dia abans.
La desgràcia va despertar, com sol passar en aquestes ocasions, mostres de solidaritat entre la premsa i els companys de professió que organitzaren moltes funcions a benefici dels afectats, en diversos teatres de la ciutat i del mateix Paral·lel.

e) 1909 Gran Teatro Español: Però com en tantes coses en la vida, en ocasions d’una desgràcia en sorgeix alguna cosa millor, i en el nostre cas de les cendres d’aquell antic Español en va sorgir l’any 1909, totalment modernitzat, el “Gran Teatro Español”. Com veiem del nom del qual va desaparèixer definitivament la categoria de Circ.
Ben equipat amb les darreres novetats escèniques, i decorat espectacularment tant pel que fa la platea com al teló, l’Español, amb un aforament gairebé superior a les 1300 localitats va obrir novament les seves portes.
I en ell es succeiren tot un seguit d’interessants temporades:

f) L’any 1910 l’empresari Guell va intentar una Temporada de Teatre Líric català que curiosament va plegar en el moment que semblava tenir més èxit.

g) En els anys 1912 i 1913, i breument en el 1914, s’hi va fer Temporades de Teatre Català organitzades pel Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans. S’ha d’esmentar que el bo i el millor del teatre català agrupat en aquest sindicat, va escollir fer per primera vegada al Paral·lel un temporada d’aquestes característiques.
L’objectiu d’aquella “batalla del Paral·lel”, com deien alguns periodistes era doble, per un costat intentar mostrar en aquesta avinguda, teatre de qualitat escrit en una llengua poc utilitzada en els moments d’esbarjo, catalanitzant les classes populars, i per altra banda intentar pujar el nivell cultural de les obres que presenciaven que en general deixaven molt que desitjar.
En aquella temporada es representaren conegudes obres de Serafí Pitarra, Ignasi Iglèsias, Santiago Rusiñol, Angel Guimerà, Juli Vallmitjana, entre altres. Hi ho va fer una gran companyia integrada pel bo i millor de l’escena catalana del moment: “les germanes Baró, la Verdier, la Mestres, la Persiva, la Fremont, la Plà…i grans actors com Viccenç Daroqui, ramón Tor, Vinyes, Avel·lí Galceran, Aymerich, i Bardem, entre molts altres”.


h) L’arribada del “Vodevils” a l’Español: 1914-1935

Va ser cap a l’any 1914, coincidint amb la I Gran Guerra Europea, que d’aleshores i fins l’any 1935 el “Gran Teatro Español” es va convertir en el que molts anomenaren irònicament, la “catedral” o el “conservatori” del vodevil en català.
El vodevil, un gènere teatral considerat menor va tenir a casa nostra, i al Paral·lel, en concret, el seu moment més important, com ja hem dit, coincidint amb la Iª Guerra Mundial. Un moment rrealment curiós on la desgràcia dels altres es convertia en un periode de vaques grasses a casa nostra.
Sobretot gràcies a l’impuls que tingueren les empreses tèxtils del Vallès i del Llobregrat, que trevallaven 24  hores al dia per tal d’aproveir de roba i uniformes als països en guerra.
Aquesta situació d’abundancia va provocar l’aparició d’un “nou ric”, alguns articles parlaven de “l’industrial del paño o de l’estampado”, que gastava els diners sense restriccions en les “alegres nits del Paral·lel”.
Era un moment en que el “champagne” francès, i altres frivolitats, corrien sense límits i a uns preus extraordinaris, pels cabarets i music-halls de l’avinguda.

Sembla que el vodevil parisenc, comèdia picaresca i lleugera, caracteritzat per un llenguatge picant, i que permetia a les actrius mostrar parts dels seus cossos amb generosos “deshabillés”, va encaixar perfectament, tan amb els gustos de les classes populars que frequentaven l’avinguda, com amb els d’aquests nous “corridos” de Terrassa i Sabadell, que anaven d’incognit als teatres i cabarets del Paral·lel.
De totes maneres, hem de dir que el vodevil va arrelar més que en cap altre lloc, en el “Gran Teatro Español”, gràcies a dos reis indiscutibles, primer l’Elena Jordi i després en “Pepet” Santpere, tot s’ha de dir acompanyats per una regitzella inacabable de bons actors.

I) L’Elena Jordi (1914-1920): una noieta de Cercs, com ja hem dit de nom Montserrat Casals, que es va instal·lar a l’Español amb la seva “Companyia Catalana de vodevil”,  ben assessorada per il·lustres bohemis com l’escriptor Salvador Vilaregut, l’humorista i redactor del Papitu Ramón Reventós, i l’Alexandre Soler Maryé, el gran conseller i amor de la Jordi, fill de l’insigne escenògraf del Liceu Alexandre Soler Rovirosa. 
L’Alexandre Soler, fill, va morir jove en l’epidèmia de grip de 1916, una pèrdua que pel que sembla va representar un cop molt fort, i difícil de superar, per la Jordi.
Ben acompanyada per aquests joves intel·lectuals que en moltes ocasions exercien de consellers, escenògrafs i traductors dels vodevils francesos que la Jordi interpretava, i  que tants diners li van permetre guanyar.
En aquest periode es va consolidar la fama d’aquesta actriu que va passar de regentar, amb la seva germana, un estanc al carrer de la Boqueria, on sembla que s’hi feia alguna cosa més que vendre tabac, a debutar l’any 1910 en la mateixa companyia on actuava la Margarida Xirgu, i un jove Josep Santpere, representant aquella escandalosa Salomé que es va poder veure al teatre Principal de la Rambla i al teatre Apolo del Paral·lel.
La Jordi es va anar converint, poc a poc, en la mostra, a l’inrevés del que molts afirmaven, que també es podia fer vodevil en català sense caure en la xavacaneria, ni perjudicant la nostra cultura, que tantes dificultats tenia per aclimatar-se entre els aires castellanitzants d’aquelles sarsueles i operetes madrilenyes, que triomfaven en els teatres de la nostra avinguda.
Nomès esmentar com a cosa curiosa, entre altres, que entre la documentació que vaig poder consultar d’aquesta actriu i figuraven factures d’anells de brillants de tants quilats, que actualement seria impensable que es poguessin adquirir per part de cap actriu de teatre per famosa que fos.
També ens pot donar una idea dels diners que la Jordi va arribar a guanyar com a empresària a l’Español, que cap a l’any 1919 va començar a aixecar a la “Reforma”, actualment “Via Laietana”, tocant a la plaça Urquinaona un gran teatre que havia de portar per nom d’Elena Jordi, i que finalment per raons de despeses exagerades, i de vagues de la construcció el 1920, el va vendre a una empresa d’exhibició cinematogràfica, CINAES. Actualment l’edifici resta tancat esperant convertir-se en uns multicines: com sabeu no és altra que el “Palacio del Cinema”.
En una operació de tanta embergadura, existeix la sospita, que la Jordi va estar acompanyada per un polític influent com Francesc Cambó.
Paradoxes de la vida aquest teatre hauria estat davant de la casa d’aquell il·lustre polític, que pel que sembla també exercia de conseller i bon amic d’algunes actrius destacades del Paral·lel.
També és necessari destacar que la Jordi i la seva germana Tina participaren activament en els mateixos inicis del cinema mut a casa nostra, concretament esperonades per l’actor “Domènec Ceret” que va tenir un paper important en la producció de l’empresa Studio Films. Intervingueren en films per entregues (formats per més d’un capítol) com La boja de la muntanya de Montserrat. La Jordi també va exercir de directora d’una producció pròpia anomenada Thais, convertint-se d’aquesta manera gairebé excepcional en la primera directora de l’Estat Espanyol.




ll) Les temporades de Josep Santpere (1921-1935). El “monarca republicà” del Paral·lel.

No cal dir, de tots és ben sabut, que si algun actor ha quedat gravat inseparablement a la llegenda de l’Español ha estat l’actor, director i empresari Josep Santpere i Pey, el gran “Pepet Santpere”.
Un actor que que amb la “Compañía de vodeviles i grandes espectáculos Bergés-Santpere”, primer i després de la mort de Josep Bergés nomès Santpere, va estar lligat, exclussivament, a l’Español per un periode de més de 14 anys, de 1921 al 1935, on actuà sense interrupció, i després fins a la seva mort l’any 1939, encara hi va fer algunes actuacions.

Actor indiscutible, potser un dels més grans que ha donat l’escena catalana de tots els temps, en paraules de Francesc Curet.
De Santpere podem dir que va participar gairebé en totes les empreses teatrals importants que es van fer a la ciutat desde la primera dècada del segle vint fins a la guerra civil. I, no només en totes les companyies importants sinó en els teatres i en tot tipus de gèneres teatrals: “tragèdies, comèdies, melodrames, teatre líric (operetes, sarsueles, revistes), on destacava per tenir una bona veu.
Però si alguna cosa va acabar per identificar-lo teatralment fou el “gènere vodevilesc”, on va participar com actor, director, produïnt com a empresari gairebé “milers d’obres” (es parla de més de 3000 vodevils estrenats en la seva vida teatral activa), d’un color “vert molt pujat”, que aixecaren gran polèmica en el món purità de la ciutat i en els que defensaven un teatre molt més seriós.

A Santpere se l’acusà de malbaratar un gran talent, un geni grandiós, en un tipus d’obres, els “vaudevilles”, caracteritzats (d’una manera equivocada almenys imprecisa) per la poca qualitat literària, que no necessitaven gaire assaig i, sobretot que proporcionaven molts guanys a l’empresari, doncs portaven als teatres del Paral·lel riuades d’un públic senzill, que per divertir-se no volia gaire maldecaps.

A Santpere se’l va qualificar paradoxalment de “monarca republicà”, en aquesta mena de república independent que era el Paral·lel, a on ell i l’Elena Jordi portaren un dia, o altra, gairebé a tots els ciutadans de Barcelona i a bona part dels de Catalunya, que en els seus viatges a la ciutat assistiren a alguna de les seves funcions.
Si la Jordi va quedar associada per la seva gràcia, i bellesa, a un tipus de vodevil francès d’una certa qualitat, Santpere feia riure a tothom amb les seves “morcilles” (improvisacions), i amb els seus finals d’obres, que no per esperats deixaven de sorpendre a tohom, aquell moment màgic en que Santpere quedava en “calçotets”.
D’aquest periode de vodevils a l’Español que va del 1914 al 1935, fora una injustícia no esmentar a altres grans del vodevil com Josep Bergés, Josep Robert, Josep Alfonso, Bozzo, Galceran, Alfons Tormo, Domènec Ceret…i actrius destacades com l’Assumpció Casals, la Visita López, la Roseta Hernàez, la companya teatral, esposa i mare dels fills del “Pepet” Santpere.


m) El Gran Cafè de l’Español de Pepet Carabén

Quan es parla de l’Español s’ha de fer referència inevitable, doncs estava unit a ell amb una mena de cordó umbilical indisuble,  al Gran Cafè de l’Español de Pepet Carabén.
Quan els Carabén, el pare conegut com a “Xic de l’Asiàtic”, per ser propietari d’aquest café del Poble Sec, i el seu fill Josep, prengueren la sàvia decisió de fer-se càrrec del café de l’Español, probablement tingueren un bon olfacte empresarial, però difícilment podien intuir la importància social que havia de tenir el Gran Cafè de l’Español, el més gran del Paral·lel, i un dels més grans de la ciutat de Barcelona.

Aquell món a part, però inseparable del Teatre, fins i tot en el moment de la seva destrucció per l’incendi l’any 1907 es digué que l’incendi podía haver començat pel mateix café que també quedà destruït del tot Un local que pel que sembla no tancava mai les seves portes, havia d’aplegar entre els seus murs les colles més curioses i els fets més extraordinaris.

S’explica que la generositat de Josep Carabén fou tan gran que mai va deixar d’ajudar a qui li demanava ajuda (fins l’extrem d’aguantar deutes als que no podein pagar o li havien manllevat diners), ni va excloure a ningú del seu café.

En les taules del seu café s’aplegaren les colles, i les tertúlies més curioses, la dels “peixaters”, la dels “gitanos”, la dels “burots”, els “lerrouxistes, la dels “aragonesos”, embrió de l’actual “Centro Aragonès” del carrer Goya, la dels “anarquistes”, que s’aplegaven en una taula al costat de la dels policies que els vigilaven.

També fou la seu d’una empresa de gestió teatral, que tenia representants per a tot el món i que aplegava entre la nòmina dels seus associats artistes de les coses més diverses.
Dins del café s’esmenta moltes vegades com un món a part la zona dels billars, on Francesc Ventosa, “Paco dels billars”, feia d’encarregat, aquest prolífic personatge tingué temps fins i tot per dedicar-se a escriure obres teatrals, amb personatges segurament inspirats en els que diàriament frequentaven aquell món.  Pepet Carabén i Paco el dels billars van participar sovint amb els seu diners en representacions que es feien al teatre, actuant com a empresaris.

Destacar entre la llista interminable de famosos que s’assegueren en les seves taules als Onofri, a Montero, a Santpere, a la Jordi, al cineasta Fructuós Gelabert, a “Amichatis”, als pintors Casas, Nonell, Canals, i en algunes ocasions al mateix Picasso quan feia estada a Barcelona.

Associació pro Teatre Olympia-Talia

El próximo día 6 de julio, a las 18:00 horas, tendrá lugar una presentación del libro Gran Teatro Español (1892-1935), de Josep Cunill Canals, en el marco de actividades con motivo de la quinta fiesta mayor de verano del barrio de Sant Antoni, en el distrito municipal de l'Eixample barcelones, celebrada durante el fin de semana del 30 de junio al 3 de julio. La presentación forma parte de la agenda de actividades de verano y esta auspiciada por la Associació pro Teatre Talia Olympia del Paral.lel de Barcelona y el Ayuntamiento de Barcelona.

Presentación del libro Teatro Español el día 6 de julio de 2011 en Barcelona

dimecres, 6 d’abril de 2011

Invitacio per a tohom



La Fundació Imprimatur i SGAE
tenen el plaer de convidar-los a la presentació del llibre
Gran Teatro Español (1892-1935)
Història del primer teatre del Paral·lel

Intervindran: Ramon Muntaner, director SGAE Barcelona,
Antoni Dalmau, President de la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona i Josep Cunill, autor
Dilluns 11 d’abril a les 19.30h. Teatre Arteria Paral·lel (Av. Paral·lel, 62)
Es prega confirmació d’assistència a prensa@fundacionimprimatur.org o al telèfon 902 750 824

dijous, 21 d’octubre de 2010

Elena Jordi

L'objectiu d'aquest blog és convertir-se en punt de trobada de tots aquells que com jo comparteixin la passió pel teatre i per la història de la que va ser l'avinguda més popular de la Barcelona de començaments del segle XX.
En concret per aquells que vulguin saber més coses del Gran Teatre Español del Paral·lel, de la seva història, dels seus actors i actrius. També vol ser un homenatge a la "berguedana parisien", l'Elena Jordi, la reina de l'Español, un regnat que va compartir molts anys amb el gran Josep Santpere.
Que per sempre visqui la memòria de les alegres nits del Paral·lel